Les malalties recessives heretades d'un sol progenitor

Perquè no tot és tan simple com l'herència Mendeliana.... 

Investigadors de la Universitat Autònoma de Madrid han descrit tres casos de disomia uniparental (herència de dues còpies del mateix cromosoma exclusivament d'un progenitor) en pacients amb malalties metabòliques d'herència recessiva (en que es necessita tenir defectes en les dues còpies del cromosoma). Aquesta troballa posa de manifest que la freqüència d'aquests casos pot ser més gran de la que s'espera.

Les malalties metabòliques hereditàries afecte l'estructura o la funció dels enzims, receptors o de transportadors implicats en el metabolisme. Són considerares malalties rares per la seva baixa prevalença. S'hereten majoritàriament de manera recessiva, i després d'identificar les mutacions en el pacient, es confirma l'herència en els pares.

Típica herència de malalties recessives

Els investigadors destaquen que el treball posa de manifest la importància d'analitzar els pares per a completar el diagnòstic genètic dels pacients i la utilitat dels anàlisis de "xips" de ADN per a detectar disomies uniparentals i altres tipus de re-ordenaments del genoma com ara grans delecions. 

La freqüència d'aquests re-ordenaments, tot i que en principi és baixa, pot ser més alta del que s'estima ja que els anàlisis no es fan rutinàriament. 

Aquesta troballa es va realitzar després d'identificar tres pacients afectats amb diferents tipus d'aquestes malalties (acidèmia propiònica, homocistinúria i un defecte congènit de la glicosilació) que portaven una mutació del corresponent gen en els dos cromosomes. Tot i així, un dels pares no era portador de la mutació.

Després d'excloure la possible no-paternitat, el genoma dels pacients es va analitzar amb uns "xips" de ADN per a caracteritzar els polimorfismes d'un sol nucleòtid (seqüències d'ADN que varien entre individus, però que es mantenen en herència, una del pare i una de la mare) pera tot el genoma. Es va observar que en cada pacient hi havia una regió o segment del cromosoma on s'havia perdut l'heterozigositat (per tant que les dues còpies eren iguals), just on es localitzava el gen responsable de la malaltia.

Els anàlisis es van completar estudiant altres tipus de polimorfismes, en aquest cas microsatèlits (seqüències més llargues d'ADN), en les mostres dels pacients i dels pares. Les dades van confirmar que els pacients tenien dues còpies de segments dels cromosomes heretats exclusivament del pare o de la pare.

D'aquesta manera la mutació apareix en les dues còpies i es produeix la malaltia. A més d'aquest tipus de casos, reportats amb poca freqüència, la disomia uniparental pot donar lloc a malaltia quan els cromosomes implicats tenen gens la expressió del qual es troba regulada per la empremta genètica (casos en que només la còpia de la mare o la del pare s'expressen a conseqüència de la inactivació de l'altre còpia per efecte de marques epigenètiques, que són modificacions que tenen els gens al llarg de la vida), com són el cas dels síndromes Prader-Willi i Angelman.

El síndrome de l'intestí irritable tindrà millor pronòstic

Avui us parlaré d'una notícia que va sortir publicada el dia 19 d'abril. L'estudi es va fer a l'Institut de Recerca Vall d'Hebron i prova que l'origen del còlon irritable no és psicològic.

EL còlon irritable, avui en dia anomenat intestí irritable perquè ara se sap que el dany té lloc a tot l'intestí i no només al còlon, no és una malaltia psicològica ni funcional com es pensava fins ara, sinó que és absolutament orgànica.

L'impacte de la troballa, demostrada mitjançant centenars de biòpsies de pacients, s'ha convertit en esperança per trobar marcadors d'aquestes alteracions que es puguin arribar a detectar en un anàlisis de sang o de saliva i que alhora siguin dianes terapèutiques. 

Es tracta d'una malaltia que afecta al 15% de la població, la major part dones joves. És una malaltia crònica i recurrent i a hores d'ara només es tracten els símptomes.

En les biòpsies concentrades en el jejú (segon tram de l'intestí prim), van detectar-hi que les cèl·lules estaven més "obertes", per tant la membrana que recobreix l'intestí i per on hi passen els aliments (però també toxines), era més permeable, de manera que és més susceptible a inflamacions i infeccions, base de la gastroenteritis. 

Aquesta alteració en la "obertura" de les cèl·lules és deguda a una sobre expressió de diverses proteïnes regulades per diversos gens que ja es coneixen. Aquesta alteració marca una predisposició i probablement les infeccions i l'estrès afavoreixin el començament de la malaltia.

De manera que l'intestí està hipersensible i reacciona d'una manera exagerada i inespecífica a qualsevol estímul.

La malaltia no evoluciona a pitjor, es queda de per vida de forma intermitent, per això no se la considera una malaltia greu, però sovint comparteix la seva existència amb altres malalties com ara la depressió, la fibromiàlgia , ansietat, etc. que indiquen que podrien tenir coses en comú.

L'equip d'investigadors ja porta temps treballant en els marcadors i espera resultats d'aquí poc.

Encara no s'han parlat de les proteïnes implicades en la malaltia, però en quant se sàpiga alguna cosa de ben segur que ho publicaré per aquí. 

Donació de sang, tot el que cal saber

Avui he vist una entrada en un diari, i he pensat que seria interessant de publicar-ho aquí també. L'entrada explica tot el que cal saber sobre la donació de sang. Com sabreu, donar sang és molt important per a moltíssimes persones que en depenen. I crec que és important que es sàpiga tot el que s'ha de saber sobre la donació de sang, i resoldre tots els dubtes de les persones que tinguem.

Qui pot donar sang?

Han de ser persones més grans de 18 anys i pesar més de 50 kg. Un s'ha de sentir bé, no anar  sense menjar i no ha d'haver donat sang en els dos últims mesos. Els homes poden donar sang 4 cops a l'any, en canvi les dones només 3 cops a l'any.

Com en tot, també hi ha falses històries sobre les persones que no poden donar sang. Com ara, tenir la menstruació no impedeix donar sang; alhora que tampoc ho impedeix prendre anticonceptius orals, prendre aspirina i antiinflamatoris, ser al·lèrgic (si no s'està en fase crítica) inclús es pot ser donant sent al·lèrgic a antibiòtics, tenir hipertensió arterial (inclús amb medicació) si en el moment de la donació els nivells estan correctes.

Ara us exposo els casos en que de veritat es limita la donació de sang:

• Malalts d'hepatitis B o C, SIDA, sífilis i totes aquelles malalties que es transmeten per la sang. 
• Persones que conviuen en el mateix domicili que malalts d'hepatitis B o C.
• Diabètics insulinodepenents
• Epilèptics 
• Malalties greus
• Malalts greus

També hi ha circumstàncies temporals que poden impedir donar sang en un moment concret:

• Persones que hagin patit una intervenció quirúrgica (s'ha d'esperar de 3 a 6 mesos fins a 1 any en el cas de rebre una transfusió)
• Si s'ha vacunat de la grip (3 dies) i de l'hepatitis (7 dies)
• Si s'han realitzat viatges a països tropicals (1 any)
• Si s'han fet tatuatges o piercings (4 mesos)
• Durant l'embaràs no es pot donar i després s'ha d'esperar tant com hagi durat l'embaràs
• Si s'ha realitzat qualsevol activitat o conducta de risc (accions en les que pot existir contacte sang amb sang)

En el cas que vulguem donar sang, 

la donació en sí dura uns 10 o 15 minuts. Si li sumem el temps de la entrevista amb el metge i el període de repòs posterior, el procés complet pot suposar uns 30-40 minuts. 

Què hem de fer després de donar sang?

Es recomana beure molt líquid durant les següents hores (sobretot no alcohol), no fumar durant 3 hores, no realitzar treballs ni exercicis que requereixin esforç físic fins al dia següent, no conduir sense haver ingerit algun aliment i haver descansat almenys 1 hora, no aixecar pes amb el mateix braç de la donació fins al dia següent.

I per últim m'agradaria completar la informació de la donació sabent què estem donant i saber que el que cadascú dóna és diferent.

Com segurament sabreu, l'ésser humà té diferents grups sanguinis. Els grups sanguinis no deixen de ser sinó una classificació de la sang segons les característiques presents o no a la superfície dels glòbuls vermells i en el sèrum de la sang. El primer seria la classificació ABO i el segon el factor Rh. (Petit recordatori: els anticossos es "creen" quan per la sang circula una proteïna o qualsevol cosa que el nostre sistema reconeix com a ESTRANYA, i així el nostre cos amb els anticossos, les destrueix)

• Les persones amb sang tipus A tenen glòbuls vermells que expressen una proteïna del tipus A i tenen anticossos del tipus B (vol dir que el cos està preparat per "atacar" la sang que tingui el tipus B, de manera que la rebutjariem)
• Les persones amb tipus B tenen la combinació contrària als de la A, tenen glòbuls vermells amb proteïna tipus B i anticossos contra el tipus A (rebutjaran tot allò que tingui A)
• Els individus 0 no tenen cap dels dos tipus de proteïna, ni A ni B, però tenen els dos anticossos, contra A i contra B de manera que atacaran qualsevol cosa que tingui A o B. Però al no expressar CAP tipus de proteïna, són els anomenats DONANTS UNIVERSALS, poden donar sang a tots els grups sanguinis.
• Per últim tenim el grup AB que tenen les dos proteïnes als glòbuls vermells però no tenen cap anticòs, de manera que ho accepten tot, d'aquí a que aquestes persones són RECEPTORS UNIVERSALS (poden rebre qualsevol tipus de sang, perquè el seu sistema immune no atacarà)

El factor Rh (o factor Rhesus) s'anomena així perquè va ser descobert en uns simis anomenats Rhesus. Funciona pel mateix sistema que el sistema ABO per tenir o no una proteïna a la nostra sang. Les persones que tenen aquesta proteïna  (per tant el cos la reconeix com a pròpia) no tindran els anticossos i són Rh positius. A la inversa, els Rh negatius, no tenen la proteïna. 

El control del Rh és molt important en les embarassades ja que pot provocar la malaltia del Rh, que es dona quan una mare es Rh negativa i el fill que porta és Rh positiu (degut al pare). En aquest cas, si no es fa res, els anticossos de la mare destrueixen els del bebè.

En el primer fill no passa res ja que la mare encara no té els anticossos, però en el segon fill la mare ja té els anticossos (a conseqüència del primer embaràs) i el fill pot morir degut a una malaltia anomenada eritroblastosis fetal que és una anèmia severa, ja que els anticossos de la mare destrueixen els glòbuls vermells del fill. Per evitar-ho, s'ha d'aplicar a l'embarassada una vacuna que elimina els anti-Rh, anomenada gammaimmunoglobulina. Aquesta s'ha d'aplicar dins de les 72 hores posteriors al primer part.

Trastorn del desenvolupament: Autisme

El dia 2 d'abril és el dia Mundial de conscienciació sobre l'autisme, aquest dia va ser decretat l'any 2007 per l'ONU. Per ajudar una mica a aquesta tasca, explicaré una mica més sobre aquesta malaltia, que personalment trobo molt sorprenent.

És una trastorn que afecta a milions de persones arreu del món de forma molt diferent entre diferents individus. 

La paraula autisme, ve del grec auto- (propi, un mateix) i va ser utilitzada per primer cop per un americà l'any 1912.

El primer que s'ha de saber és que no és una malaltia pròpiament dita, sinó un trastorn del desenvolupament que es manifesta a la infància. La pateixen aproximadament 1 de cada 150 naixements i afecta quatre vegades més als homes que a les dones.

Es caracteritza perquè abans dels tres anys, normalment abans dels 18 mesos, es presenten alteracions o retards en almenys una de les següents tres àrees: les relacions socials, la comunicació i la conducta.

Amb freqüència es parla d'espectre autista o trastorn de l'espectre autista (TEA) precisament per a donar cabuda a les seves moltes i variades manifestacions.

Dins de l'espectre autista hi ha gent amb síndrome d'Asperger, amb problemes socials i de la conducta però sense retards en el llenguatge; autisme d'alt funcionament, que són els més capaços de ser autònoms i l'autisme molt incapacitant, moltes vegades anomenat autisme de Kanner, per Leo Kanner, el primer en descriure el trastorn. 

Hi ha inclús persones amb autisme definides com savants que, independentment del seu grau d'afectació, estan dotats prodigiosament per la música, els escacs, el dibuix o les matemàtiques.

Per tant l'autisme no va necessàriament unit a un retard mental, molts profesionals intenten que es considerin discapacitats socials més que discapacitats mentals o intel·lectuals.

Alhora de parlar com es produeix el trastorn, se sap que existeix un component genètic que no ha sigut localitzat. Se sap que és genètic perquè en famílies amb un persona autista tenen més probabilitats de que hi hagi un nou cas i perquè hi ha molts casos de germans bessons afectats. Es creu que a aquest component genètic se lo ha de sumar un desencadenant ambiental, però encara que hi ha moltes teories com la intoxicació de metalls pesats o la pol·lució ambiental, no hi ha res demostrat. 

Tot unit acaba desencadenant alteracions en les connexions neuronals.

I què ens diuen els científics?

L'evidència científica suggereix que en la majoria de casos l'autisme és un desordre heretable. Els estudis de bessons idèntics han trobat que si un dels bessons és autista, la probabilitat de que l'altre també ho sigui és del 60% però del 93% si es considera un espectre més ampli de l'autisme.

S'han trobat dos gens relacionats amb l'autisme que també estan relacionats amb l'epilèpsia, el SNC1A causant del síndrome de Dravet i el PCDH19 que provoca el síndrome de Juberg Hellman. Recentment s'ha descobert un altre gen implicant en el desenvolupament de l'autisme el SYN1.

En estudis a persones autistes s'han trobat diferències en algunes regions del cervell, incloent el cerebel, l'amígdala, l'hipocamp, el septe i els cossos mamil·lars. En particular l'amígdala i l'hipocamp semblen estar densament poblats de neurones, les quals són més petites de lo normal i tenen fibres nervioses subdesenvolupades. Aquestes últimes poden interferir amb les senyals nervioses. També s'ha trobat que el cervell d'un autista és més gran i pesat que el cervell mig. Aquestes diferències suggereixen que l'autisme resulta d'un desenvolupament atípic del cervell durant el desenvolupament fetal. Tot i així, cal dir que molts d'aquests estudis no s'han duplicat i no expliquen una generalitat dels casos. 

Altres estudis suggereixen que les persones autistes tenen diferències en la producció de serotonina i altres neurotransmissors en el cervell. 

El virus no ens infecten a tots per igual

Sempre ens hem preguntat, almenys jo us quants cops, com podia ser que certes persones fossin més propenses a agafar uns refredats i d'altres no s'hagin refredat mai (o molts pocs cops) i que un refredat afecti més a una persona que a una altra. Doncs la resposta, si més no en part, ja ha estat descoberta!

Un grup d'investigadors dels Estats Units han descobert un gen que està implicat en les persones que presenten un quadre més greu de grip. El treball s'ha publicat a una de les revistes més prestigioses com és la Nature.

En concret, els científics es van adonar que el gen anomenat IFITM (interferó induïble transmembrana), que regula una proteïna de la membrana de les cèl·lules, té un factor clau en el procés d'infecció, ja que la proteïna protegeix de l'entrada dels virus a les cèl·lules. Per tant en condicions normals ens protegeix, però si la proteïna està mutada (no funciona), els virus tenen més facilitat per entrar.

Els estudis es van fer amb el virus H1N1. En els cultius cel·lulars es va veure que les cèl·lules que tenien certes mutacions a aquest gen eren més susceptibles a la infecció. Després, en ratolins es va comprovar que aquells sense el gen (anomenats Knock-out) desenvolupaven una pneumònia fulminant inclús quan se'ls exposaven a un virus d'activitat moderada.

Per últim es va comprovar què havia succeït amb les persones hospitalitzades durant l'epidèmia de grip del 2009, i es va veure que hi havia una elevada proporció de persones que tenien la mutació d'aquest gen, el que feia que la proteïna fos menys eficaç. En general, hi ha variacions en una de cada 400 persones, però en els ingressats aquesta taxa augmentava a una de cada 20. Això vol dir que el gen influeix, encara que sigui només en una part, a la susceptibilitat. 

Un dels coautors de l'estudi, Paul Kellam, va dir que la troballa podia servir per predir els casos més greus en persones exposades a la grip.

També s'ha dit que aquest treball indica que quan s'investiga la possible toxicitat d'un virus, no només s'ha de centrar en la genètica del virus en sí, sinó que també és important la genètica de l'infectat.

Per ara, el paper del gen sembla important, encara que queda molt per a investigar. De moment també s'ha vist en els cultius in vitro (per tant en cultius de cèl·lules, no en animals), que també protegeix contra altres virus, com ara el del Nil occidental (infecció que va en augment en el nostre país i que es transmet mitjançant  els ocells).

Proteïna implicada en l'edema cerebral en la leucoencefalopatia megaloencefàlica

Avui toca fer una mica de publicitat de la recerca que està fent una amiga meva i cal dir que els resultats s'han publicat a la revista Neuron. Així que primer felicitar-la, i després explicar una mica el que el seu grup ha descobert.

Pacient afectat de MLC

L'estudi tracta d'una malaltia neurodegenerativa rara d'origen genètic: la leucoencefalopatia megaloencefàlica amb quists subcorticals (MLC) que és un subtipus de leucodistròfia, malaltia en que es troba afectada la matèria blanca del sistema nerviós (el sistema nerviós es pot trobar matèria blanca i matèria grisa. En el cas del cervell la matèria blanca és el que està dins i la matèria grisa el que està fora, o sigui envoltant la matèria blanca) i en aquesta cas la matèria blanca està afectada per un defecte en la formació o manteniment de la mielina (proteïna que envolta les neurones). La malaltia apareix el primer any de vida i està caracteritzat per la macrocefàlia (grandària excessiva del cap). Anys després apareix un lent deteriorament neurològic amb una deficiència de la coordinació dels moviments i espasmes. 

Les tècniques de ressonància magnètica revelen la inflamació de la substància blanca cerebral i presència de quists subcortical (d'aquí el nom) sobretot en les regions temporal i anterior. 

Prèviament s'havia descobert que el 75% dels malalts tenia mutacions en el gen MLC1 i en aquest estudi se n'ha descrit un altre, el GlialCAM.

Una de les característiques d'aquesta malaltia és que els pacients presenten edema cerebral i justament el que han descobert és un dels mecanismes en que aquesta acumulació de líquid al cervell té lloc.

Els edemes cerebrals, com ja he dit, són acumulacions de líquid tant als espais intra com extracel·lulars del cervell i poden ser conseqüència de diversos factors com ara un accident cerebrovascular o un traumatisme craneoencefàlic, entre d'altres.

L'edema cerebral és un problema seriós en neurologia, cosa que no succeeix en altres òrgans, ja que la inflamació en altres òrgans no dóna lloc a cap situació urgent, cosa que sí succeeix en el cervell que pot acabar en coma i posteriorment amb la mort. Encara que actualment hi ha solucions terapèutiques com ara la cirurgia, es requereixen tractaments més efectius.

Cèl·lules marcades amb els marcadors MLC1 i GlialCAM

L'estudi sobre la fisiopatologia d'aquesta malaltia rara ha permès descobrir un dels mecanismes que desestabilitza l'equilibri homeostàtic de les cèl·lules del cervell provocant els edemes. Han sigut investigadors de l'IDIBELL, de la Universitat de Barcelona i del CIBERER (Centre de recerca en xarxa de malalaties rares) que han descobert que una de les funcions de la proteïna GlialCAM, que està alterada en els malalts de MLC, és regular l'activitat del canal que permet el pas d'ions de clor entre cèl·lules del cervell regulant l'equilibri dels ions i per tant del líquid. Quan falta aquesta proteïna, el canal no funciona i s'acumula líquid a les cèl·lules glials del cervell (cèl·lules acompanyants de les neurones), provocant els edemes.

Es considera que la importància de la troballa és doble. Per una banda permet conèixer millor la fisiopatologia de la malaltia i per l'altra s'ha identificat el mecanismes que pot obrir les portes a tractaments basats en l'activació del canal i restablir així l'equilibri iònic i tractar els edemes cerebrals en general.

P.D Congrats Tanit!!!

Mosques addictes a l'alcohol?

Després de dues setmanes sense escriure res al bloc, torno amb una de les recomanacions que m'han recomanat, i que la veritat, l'he trobat d'allò més curiosa.

Es tracta d'un experiment que (evidentment) han fet als Estats Units, i que segons ells, tot va començar com una idea boja.

L'experiment l'han fet amb un dels organismes més estudiats en la ciència, la mosca del vinagre (Drosophila melanogaster) i el que han trobat és un mecanisme molecular directament implicat en la reacció del cervell a la gratificació o a la seva absència. Bàsicament el que han descrit és que les mosques mascles, quan són rebutjades per les femelles, beuen alcohol, mentre que les que estan sexualment satisfetes, s'abstenen.

Drosophila melanogaster

Però anem a explicar una mica més com va sorgir la idea. 

Tot va començar en un laboratori de la Universitat de Califòrnia de San Francisco. Els investigadors sospitaven que podria haver algun mecanisme cerebral que relacionés les experiències (com ara el rebuig sexual) amb estats psicològics com ara la depressió del sistema cerebral que respon a la gratificació. Per tant hi hauria alguna relació entre el (per exemple) desamor amb una addicció?

En l'experiment van formar dos grups de mosques mascles per a ser sotmeses a diferents experiències sexuals. Uns mascles tenen sessions durant una hora, tres cops al dia durant 4 dies amb femelles que els rebutgen per què ja han estat aparellades. En aquest cas van veure que els mascles no tenien un comportament de seguici amb les femelles, inclòs amb aquelles femelles que són receptives.

En canvi, els altres mascles tenen sessions de sis hores d'aparellament amb diverses femelles verges receptives, en una proporció de 1 a 5 (1 mascle per cada 5 femelles), durant quatre dies.

En el següent pas els mascles no satisfets sexualment es posen en un altre recipient en que poden escollir entre un aliment normal i un altre aliment en que se li ha afegit un 15% d'alcohol, i aquestes mosques que no s'han pogut aparellar prefereixen l'aliment amb alcohol, mentre que els mascles satisfets, davant la mateixa elecció, trien l'aliment sense alcohol.

La diferència de comportament respon al que passa al cervell d'uns i dels altres. Segonsel que diuen és que, una petit molècula que anomenen neuropèptid F en el cervell de les mosques, o més aviat el nivell que tenen d'aquestes molècules, és el que controla les diferents conductes. El neuropèptid en qüestió és un regulador de la cerca de la gratificació. Així, els mascles que aconsegueixen aparellar-se amb èxit tenen una gran quantitat d'aquesta molècula al cervell, mentre que els rebutjats tenen nivells inferior i busquen una gratificació alternativa consumint l'alcohol fins arribar a nivells d'intoxicació.

Els investigadors han verificat aquesta troballa fent també experiments amb mosques transgèniques (que tenen un gen d'alguna altra espècie incorporat dins el seu material genètic). Amb la enginyeria genètica es poden fer manipulacions dels nivells de neuropèptid F de manera que es pot "jugar" amb els seus nivells. Quan s'augmenta la producció d'aquesta molècula en el cervell de mascles que no s'han aparellat, actuen com si estiguessin satisfets sexualment rebutjant voluntàriament l'alcohol. D'altra banda, quan els nivells del neuropèptid és baix, els mascles, encara que estiguin satisfets sexualment, actuen com si fossin rebutjats per les femelles i trien l'alcohol.

S'ha trobat una molècula similar en els humans, que s'anomena neuropèptid Y, i també pot controlar els comportaments com ara el consum excessiu de l'alcohol. Els investigadors creuen que pot ser una pista per,  al futur, poder  tractar mitjançant aquest mecanisme el problema de les addiccions. De fet els nivells de neuropèptid Y en el cervell humà, es redueix en persones que tenen depressió i tenen problemes post-traumàtics, el que pot predisposar-les a l'alcohol. 

Després de tot, es tardarà encara un temps en poder traslladar tot el coneixement en mosques com a un nou enfocament terapèutic en humans. També s'ha vist que aquesta molècula està implicada en l'alimentació (és un regulador de la gana), l'ansietat i la son. De manera que s'ha fet un petit pas per entendre un dels grans problemes que té la nostra societat, que és l'addicció, però encara s'ha d'investigar molt més sobre els efectes d'aquest neuropèptid Y.

Per últim agrair la col·laboració del Dani per donar-me el link a la notícia!