24 d’abril, 2012

El síndrome de l'intestí irritable tindrà millor pronòstic

Avui us parlaré d'una notícia que va sortir publicada el dia 19 d'abril. L'estudi es va fer a l'Institut de Recerca Vall d'Hebron i prova que l'origen del còlon irritable no és psicològic.

EL còlon irritable, avui en dia anomenat intestí irritable perquè ara se sap que el dany té lloc a tot l'intestí i no només al còlon, no és una malaltia psicològica ni funcional com es pensava fins ara, sinó que és absolutament orgànica.
L'impacte de la troballa, demostrada mitjançant centenars de biòpsies de pacients, s'ha convertit en esperança per trobar marcadors d'aquestes alteracions que es puguin arribar a detectar en un anàlisis de sang o de saliva i que alhora siguin dianes terapèutiques. 
Es tracta d'una malaltia que afecta al 15% de la població, la major part dones joves. És una malaltia crònica i recurrent i a hores d'ara només es tracten els símptomes.

En les biòpsies concentrades en el jejú (segon tram de l'intestí prim), van detectar-hi que les cèl·lules estaven més "obertes", per tant la membrana que recobreix l'intestí i per on hi passen els aliments (però també toxines), era més permeable, de manera que és més susceptible a inflamacions i infeccions, base de la gastroenteritis. 

Aquesta alteració en la "obertura" de les cèl·lules és deguda a una sobre expressió de diverses proteïnes regulades per diversos gens que ja es coneixen. Aquesta alteració marca una predisposició i probablement les infeccions i l'estrès afavoreixin el començament de la malaltia.

De manera que l'intestí està hipersensible i reacciona d'una manera exagerada i inespecífica a qualsevol estímul.

La malaltia no evoluciona a pitjor, es queda de per vida de forma intermitent, per això no se la considera una malaltia greu, però sovint comparteix la seva existència amb altres malalties com ara la depressió, la fibromiàlgia , ansietat, etc. que indiquen que podrien tenir coses en comú.

L'equip d'investigadors ja porta temps treballant en els marcadors i espera resultats d'aquí poc.

Encara no s'han parlat de les proteïnes implicades en la malaltia, però en quant se sàpiga alguna cosa de ben segur que ho publicaré per aquí. 


11 d’abril, 2012

Donació de sang, tot el que cal saber

Avui he vist una entrada en un diari, i he pensat que seria interessant de publicar-ho aquí també. L'entrada explica tot el que cal saber sobre la donació de sang. Com sabreu, donar sang és molt important per a moltíssimes persones que en depenen. I crec que és important que es sàpiga tot el que s'ha de saber sobre la donació de sang, i resoldre tots els dubtes de les persones que tinguem.

Qui pot donar sang?

Han de ser persones més grans de 18 anys i pesar més de 50 kg. Un s'ha de sentir bé, no anar  sense menjar i no ha d'haver donat sang en els dos últims mesos. Els homes poden donar sang 4 cops a l'any, en canvi les dones només 3 cops a l'any.

Com en tot, també hi ha falses històries sobre les persones que no poden donar sang. Com ara, tenir la menstruació no impedeix donar sang; alhora que tampoc ho impedeix prendre anticonceptius orals, prendre aspirina i antiinflamatoris, ser al·lèrgic (si no s'està en fase crítica) inclús es pot ser donant sent al·lèrgic a antibiòtics, tenir hipertensió arterial (inclús amb medicació) si en el moment de la donació els nivells estan correctes.

Ara us exposo els casos en que de veritat es limita la donació de sang:

  • Malalts d'hepatitis B o C, SIDA, sífilis i totes aquelles malalties que es transmeten per la sang. 
  • Persones que conviuen en el mateix domicili que malalts d'hepatitis B o C.
  • Diabètics insulinodepenents
  • Epilèptics 
  • Malalties greus
  • Malalts greus
També hi ha circumstàncies temporals que poden impedir donar sang en un moment concret:
  • Persones que hagin patit una intervenció quirúrgica (s'ha d'esperar de 3 a 6 mesos fins a 1 any en el cas de rebre una transfusió)
  • Si s'ha vacunat de la grip (3 dies) i de l'hepatitis (7 dies)
  • Si s'han realitzat viatges a països tropicals (1 any)
  • Si s'han fet tatuatges o piercings (4 mesos)
  • Durant l'embaràs no es pot donar i després s'ha d'esperar tant com hagi durat l'embaràs
  • Si s'ha realitzat qualsevol activitat o conducta de risc (accions en les que pot existir contacte sang amb sang)
En el cas que vulguem donar sang, 
la donació en sí dura uns 10 o 15 minuts. Si li sumem el temps de la entrevista amb el metge i el període de repòs posterior, el procés complet pot suposar uns 30-40 minuts. 

Què hem de fer després de donar sang?
Es recomana beure molt líquid durant les següents hores (sobretot no alcohol), no fumar durant 3 hores, no realitzar treballs ni exercicis que requereixin esforç físic fins al dia següent, no conduir sense haver ingerit algun aliment i haver descansat almenys 1 hora, no aixecar pes amb el mateix braç de la donació fins al dia següent.

I per últim m'agradaria completar la informació de la donació sabent què estem donant i saber que el que cadascú dóna és diferent.

Com segurament sabreu, l'ésser humà té diferents grups sanguinis. Els grups sanguinis no deixen de ser sinó una classificació de la sang segons les característiques presents o no a la superfície dels glòbuls vermells i en el sèrum de la sang. El primer seria la classificació ABO i el segon el factor Rh. (Petit recordatori: els anticossos es "creen" quan per la sang circula una proteïna o qualsevol cosa que el nostre sistema reconeix com a ESTRANYA, i així el nostre cos amb els anticossos, les destrueix)
  • Les persones amb sang tipus A tenen glòbuls vermells que expressen una proteïna del tipus A i tenen anticossos del tipus B (vol dir que el cos està preparat per "atacar" la sang que tingui el tipus B, de manera que la rebutjariem)
  • Les persones amb tipus B tenen la combinació contrària als de la A, tenen glòbuls vermells amb proteïna tipus B i anticossos contra el tipus A (rebutjaran tot allò que tingui A)
  • Els individus 0 no tenen cap dels dos tipus de proteïna, ni A ni B, però tenen els dos anticossos, contra A i contra B de manera que atacaran qualsevol cosa que tingui A o B. Però al no expressar CAP tipus de proteïna, són els anomenats DONANTS UNIVERSALS, poden donar sang a tots els grups sanguinis.
  • Per últim tenim el grup AB que tenen les dos proteïnes als glòbuls vermells però no tenen cap anticòs, de manera que ho accepten tot, d'aquí a que aquestes persones són RECEPTORS UNIVERSALS (poden rebre qualsevol tipus de sang, perquè el seu sistema immune no atacarà)

El factor Rh (o factor Rhesus) s'anomena així perquè va ser descobert en uns simis anomenats Rhesus. Funciona pel mateix sistema que el sistema ABO per tenir o no una proteïna a la nostra sang. Les persones que tenen aquesta proteïna  (per tant el cos la reconeix com a pròpia) no tindran els anticossos i són Rh positius. A la inversa, els Rh negatius, no tenen la proteïna. 

El control del Rh és molt important en les embarassades ja que pot provocar la malaltia del Rh, que es dona quan una mare es Rh negativa i el fill que porta és Rh positiu (degut al pare). En aquest cas, si no es fa res, els anticossos de la mare destrueixen els del bebè.
En el primer fill no passa res ja que la mare encara no té els anticossos, però en el segon fill la mare ja té els anticossos (a conseqüència del primer embaràs) i el fill pot morir degut a una malaltia anomenada eritroblastosis fetal que és una anèmia severa, ja que els anticossos de la mare destrueixen els glòbuls vermells del fill. Per evitar-ho, s'ha d'aplicar a l'embarassada una vacuna que elimina els anti-Rh, anomenada gammaimmunoglobulina. Aquesta s'ha d'aplicar dins de les 72 hores posteriors al primer part.


06 d’abril, 2012

Trastorn del desenvolupament: Autisme

El dia 2 d'abril és el dia Mundial de conscienciació sobre l'autisme, aquest dia va ser decretat l'any 2007 per l'ONU. Per ajudar una mica a aquesta tasca, explicaré una mica més sobre aquesta malaltia, que personalment trobo molt sorprenent.
És una trastorn que afecta a milions de persones arreu del món de forma molt diferent entre diferents individus. 

La paraula autisme, ve del grec auto- (propi, un mateix) i va ser utilitzada per primer cop per un americà l'any 1912.

El primer que s'ha de saber és que no és una malaltia pròpiament dita, sinó un trastorn del desenvolupament que es manifesta a la infància. La pateixen aproximadament 1 de cada 150 naixements i afecta quatre vegades més als homes que a les dones.
Es caracteritza perquè abans dels tres anys, normalment abans dels 18 mesos, es presenten alteracions o retards en almenys una de les següents tres àrees: les relacions socials, la comunicació i la conducta.
Amb freqüència es parla d'espectre autista o trastorn de l'espectre autista (TEA) precisament per a donar cabuda a les seves moltes i variades manifestacions.
Dins de l'espectre autista hi ha gent amb síndrome d'Asperger, amb problemes socials i de la conducta però sense retards en el llenguatge; autisme d'alt funcionament, que són els més capaços de ser autònoms i l'autisme molt incapacitant, moltes vegades anomenat autisme de Kanner, per Leo Kanner, el primer en descriure el trastorn. 
Hi ha inclús persones amb autisme definides com savants que, independentment del seu grau d'afectació, estan dotats prodigiosament per la música, els escacs, el dibuix o les matemàtiques.
Per tant l'autisme no va necessàriament unit a un retard mental, molts profesionals intenten que es considerin discapacitats socials més que discapacitats mentals o intel·lectuals.

Alhora de parlar com es produeix el trastorn, se sap que existeix un component genètic que no ha sigut localitzat. Se sap que és genètic perquè en famílies amb un persona autista tenen més probabilitats de que hi hagi un nou cas i perquè hi ha molts casos de germans bessons afectats. Es creu que a aquest component genètic se lo ha de sumar un desencadenant ambiental, però encara que hi ha moltes teories com la intoxicació de metalls pesats o la pol·lució ambiental, no hi ha res demostrat. 
Tot unit acaba desencadenant alteracions en les connexions neuronals.

I què ens diuen els científics?

L'evidència científica suggereix que en la majoria de casos l'autisme és un desordre heretable. Els estudis de bessons idèntics han trobat que si un dels bessons és autista, la probabilitat de que l'altre també ho sigui és del 60% però del 93% si es considera un espectre més ampli de l'autisme.
S'han trobat dos gens relacionats amb l'autisme que també estan relacionats amb l'epilèpsia, el SNC1A causant del síndrome de Dravet i el PCDH19 que provoca el síndrome de Juberg Hellman. Recentment s'ha descobert un altre gen implicant en el desenvolupament de l'autisme el SYN1.

En estudis a persones autistes s'han trobat diferències en algunes regions del cervell, incloent el cerebel, l'amígdala, l'hipocamp, el septe i els cossos mamil·lars. En particular l'amígdala i l'hipocamp semblen estar densament poblats de neurones, les quals són més petites de lo normal i tenen fibres nervioses subdesenvolupades. Aquestes últimes poden interferir amb les senyals nervioses. També s'ha trobat que el cervell d'un autista és més gran i pesat que el cervell mig. Aquestes diferències suggereixen que l'autisme resulta d'un desenvolupament atípic del cervell durant el desenvolupament fetal. Tot i així, cal dir que molts d'aquests estudis no s'han duplicat i no expliquen una generalitat dels casos. 
Altres estudis suggereixen que les persones autistes tenen diferències en la producció de serotonina i altres neurotransmissors en el cervell. 

Copyright Text

"Bon Dia Ciència"