Recentment s’han publicat uns articles en què
la conclusió no deixa de ser curiosa.
El que descriuen és que el fet de pensar afavoreix
el trencament de les cadenes d'ADN de les neurones, fent aparèixer petites
lesions en el nostre material genètic (cosa que succeeix en moltes malalties
neurodegeneratives, com ara l’Alzheimer). Per tant pensar ens “envelleix” més ràpidament
el nostre cervell.
En condicions normals el nostre genoma pateix
molts trencaments de cadenes que estan contínuament en reparació. De fet, per
reparar aquestes lesions, les cèl·lules tenen dues maneres de solucionar-ho.
Una és la unió de dues cèl·lules que estiguin en divisió (recombinació homòloga)
i així s’elimina l’ADN trencat d’una de les cèl·lules i es queda només el bo. L’altre
mètode és el no-homòlog, i bàsicament l’utilitzen les cèl·lules quan no s’estan
dividint, però és un mecanisme que no soluciona les petites delecions que hi
puguin haver, només serveix per reparar grans lesions.
Cal recalcar que s’ha vist que succeeix tant
en individus joves com en individus adults. Així que la conclusió és que no només
el temps ens fa més vells, sinó que pensar també.
Per si voleu més informació:
Suberbielle E. et al. "Physiologic brain activity causes DNA double-strand breaks in neurons, with exacerbation by amyloid-B" Nature Neuroscience February 2013
Herrup K. et al. "Breaking news: thinking may be bad for DNA" Nature Neuroscience May 2013