Pensar és dolent, literalment

Recentment s’han publicat uns articles en què la conclusió no deixa de ser curiosa.

El que descriuen és que el fet de pensar afavoreix el trencament de les cadenes d'ADN de les neurones, fent aparèixer petites lesions en el nostre material genètic (cosa que succeeix en moltes malalties neurodegeneratives, com ara l’Alzheimer). Per tant pensar ens “envelleix” més ràpidament el nostre cervell.

En condicions normals el nostre genoma pateix molts trencaments de cadenes que estan contínuament en reparació. De fet, per reparar aquestes lesions, les cèl·lules tenen dues maneres de solucionar-ho. Una és la unió de dues cèl·lules que estiguin en divisió (recombinació homòloga) i així s’elimina l’ADN trencat d’una de les cèl·lules i es queda només el bo. L’altre mètode és el no-homòlog, i bàsicament l’utilitzen les cèl·lules quan no s’estan dividint, però és un mecanisme que no soluciona les petites delecions que hi puguin haver, només serveix per reparar grans lesions.

Aquest últim cas és el que utilitzen les neurones, ja que tenen una taxa de divisió molt baixa.

Cal recalcar que s’ha vist que succeeix tant en individus joves com en individus adults. Així que la conclusió és que no només el temps ens fa més vells, sinó que pensar també. 

Per si voleu més informació:

Suberbielle E. et al. "Physiologic brain activity causes DNA double-strand breaks in neurons, with exacerbation by amyloid-B" Nature Neuroscience February 2013

Herrup K. et al. "Breaking news: thinking may be bad for DNA" Nature Neuroscience May 2013