Uns investigadors creen pluja artificial utilitzant un laser

L'ús d'un gran laser ha permès que científics de la Univeristat de Ginebra, Suïssa, hagin aconseguit per primer cop transformar el vapor d'aigua present a l'atmòsfera en autèntiques gotes. Encara que la densitat i la mida de les gotes no són suficients per genera pluja, "el treball demostra que és possible utilitzar la tecnologia laser per la modulació metereològica", subratlla la universitat en la seva pàgina web. El resultat és, en certa manera, el gèrmen d'un núvol.

Com si fossin esteles d'avions

La tècnica, que es va experimentar en un laboratori de Ginebra, va consistir en disparar ràfegues molt breus de rajos laser en infrarroig en una càmera d'aire saturat d'aigua, a una temperatura de -24ºC. Por on passava el laser es formaven núvols lineals similars a les esteles que deixen els avions al seu pas. Després, una prova similar que es va efectuar a l'aire lliure a Berlín, amb una temperatura ambiental de 2,4ºC i una humitat del 93º, va obtenir resultats esperançadors.
Els detalls de la investigació els ha publicat la revista especialitzada 'Nature Photonics'. En el treball també han participat investigadors de les universitats de Lyón (França) i Berlín (Alemanya).

El mecanisme de formació

En estat natural, per a que plogui no només és necessari que l'ambient estigui saturat d'humitat, només que hi hagi partícules en suspensió, com pols o pol·len, que afavoreixin la condensació i formació de núvols. En l'estudi, els gèrmens dels núvols es van formar perquè el pas del laser va alliberar els electrons del vapor d'aigua. Els radicals hidroxil (OH) que es van formar van servir de catalitzador.
A primera vista costa apreciar les gotes, pel que va ser necessari un dispositiu de visualització especial per confirmar l'increment de la densitat i la mida de les gotes en l'atmòsfera. Tot i així, els investigadors opinen que, ajustant la lingitud d'ona, el focus i la duració de les ràfegues, es podria provocar pluja quan fos necessari.

Millor que sembrar els núvols

Jérôme Kasparian, un dels membres de l'experiment, comenta que els resultats suggereixen que l'efecte pot funcionar en condicions naturals. En la seva opinió, es tracta d'una tècnica molt millor que la sembra de núvols amb iodur de plata. Aquest sistema, utilitzat des de fa 50 anys, mai ha demostrat ser totalment efectiva, diu l'investigador.

Més info aquí

El cost mitjà d’un pacient d’asma a Espanya és de 1.726 euros anuals

El cost mitjà d’un pacient d’asma a Espanya és de 1.726 euros anuals i, actualment, s’estima que hi ha 3 milions d’asmàtics, abastant un ampli espectre d’edats ja que és una malaltia crònica que sovint apareix a la infància, segons un estudi realitzat per la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica coincidint amb el Dia Mundial de l’Asma que es celebra avui.

L’estudi, fet per 41 investigadors de la societat, a través de consultes de pneumologia de tota Espanya, analitza l’impacte econòmic de l’asma des de tres variables: edat del pacient, gravetat i zona geogràfica, tenint en compte tant els costos directes (consum de medicaments, consultes mèdiques, ingressos hospitalaris i proves complementàries) com els indirectes (desplaçaments, i pèrdues de jornades laborals).

Els costos són superiors en els individus asmàtics majors de 65 anus (2.078 euros) i, segons la variable gravetat, el cost oscil·la entre 959 euros per a l’asma lleu intermitent i 2.635 euros per a l’asma greu.

La variable zona geogràfica en relació a l’impacte de l’asma, mostra diferències entre les diferents zones. El cost econòmic d’un asmàtic greu és més elevat a la zona sud d’Espanya- Andalusia, Extremadura, Múrcia- on es registren uns costos de 3.466 euros per pacient; mentre que el cost és menor en les zones del nord- Astúries, Cantàbria, Galicia- al tractar-se d’asma intermitent o lleu.

La meitat dels pacients no controla la seva malaltia

El 47% dels pacients amb asma no controla la seva malaltia i de fet, el 26% no segueix cap tipus de tractament, segons les dades de la ‘Guia Espanyola per al Maneig de l’Asma 2009’ als que es va referir el doctor Carlos Melero, coordinador del grup de l’Asma de la Societat Madrilenya de Pneumologia (Pneumomadrid).

El doctor va afirmar que aquest pacients pateixen uns símptomes “innecessàriament” ja que amb una correcte adherència al tractament, “el 95% dels casos pot arribar a tenir una vida normal”, va indicar. El problema és que els pacients “no es tracten adequadament o abandonen el tractament quan noten una mínima millora”, va assenyalar Melero.

L’objectiu fonamental d’aquest dia, segons l’Associació d’Asmàtics de Madrid, és “la informació adeuada de tots els aspectes de la malaltia, tant la fisiopatologia, el tractament, els desencadenants i la importància de l’autocura, donat que es tracta d’una malaltia en la que la prevalència va en augment, tant en nens com en adults”, explica Conxita Grau, presidenta de l’Associació.

Fisiopatologia

Tot i que es coneix que l’asma és una condició causada per una inflamació crònica de la via aèria, els components precisos d’aquesta inflamació estan encara per resoldre i les causes d’aquesta inflamació són incertes. Moltes cèl·lules inflamatòries poden estar implicades i interactuar amb unes altres d’alguna manera complexa.

Existeix una evidència de que els mastòcits juguen un important paper en la resposta immediata a l’al·lergen i l’asma induït per l’esforç i el relacionat amb aliments, però les cèl·lules responsables de la inflamació crònica que provoquen la hiperreactivitat bronquial són els macròfags, els eosinòfils i els limfòcits T. Els limfòcits T estan programats per a prodir unes substàncies (citoquines), que condueixen a la característica inflamació produida per eosinòfils. El procès d’inflamació crònica pot ser que condueixi a canvis estructurals, tals com la fibrosi, l’engruiximent o hipertròfia del múscul llis bronquial i la angiogènesi, el que pot donar lloc a una obstrucció irreversible de la via aèria.

Uns astrònoms descobreixen el primer asteroide cobert de gel

Dos equips internacionals d’astrònoms han descobert que un gran asteroide conegut des de mitjans del segle XIX, anomenat 24 Themis, té gel a la seva superfície, una troballa que pot ajudar a entendre l’origen de l’Univers i, molt concretament, d’on procedeix l’aigua que actualment hi ha a la Terra.

“Sospitàvem que els asteroides podien tenir aigua, una relíquia dels primers moments de la seva formació, però és el primer cop que aconseguim verificar-ho”, explica un dels autors del treball, Javier Licandro, investigador de l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC) i de la Universitat de La Laguna.

No només cometes

El descobriment dóna suport a la hipòtesi de que l’aigua i altres compostos terrestres podrien haver arribat des de l’espai i afavorir l’aparició de la vida primitiva, sosté Licandro. “Sabíem que l’aigua no és originària de la Terra perquè no va poder sobreviure al període en que tot era magma. Ara sabem que no només pot provenir de cometes, sinó també d’asteroides”.

En canvi no és petit si es té en compte la gran quantitat d’asteroides que encara ara naveguen per l’espai. Va poder haver un autèntic bombardeig que va durar desenes o cents de milions d’anys, prossegueix Licandro.

El descobriment es va presentar de manera preliminar als EEUU en un congrés especialitzat a finals de l’any passat. Ara, desprès de passar els pertinents filtres de verificació, es publiquen a la revista especialitzada ‘Nature’.

Format fa 4.500 milions d’anys

24 Themis, que es va formar fa uns 4.500 milions d’anys, pràcticament com la Terra, és un dels majors cossos rocosos del cinturó d’asteroides situat entre Mart i Júpiter, a uns 480 milions de kilòmetres de la Terra. Els astrònoms porten estudiant-lo des de fa temps per una estranya peculiaritat: en la seva mateixa òrbita és situen una sèrie d’asteroides de menor mida que van poder formar-se d’una col·lisió amb un altre cos. Tot i així, excepte sospites de minerals hidratats, mai s’havia vist res semblant.

No s’ha vaporitzat

No havia la més mínima evidència d’aigua. De fet, molts experts sostenien fins ara que els asteroides (sense atmosfera), no eren capaços de retenir el gel primigeni durant milions d’anys per la seva relativa proximitat al Sol. “Deien que s’hauria subliminat, vaporitzat, com els hi succeeix als cometes”, resumeix Licandro. En situacions de vuit, poc podrien fer les temperatures extremadament fredes d’aquesta regió del cosmos.

En canvi, la troballa suggereix que a l’interior dels grans asteroides poden inclús haver-hi dipòsits de gel que es van gastant poc a poc. “Creiem que el menys l’1% de l’asteroide és aigua”, insisteix Licandro.

Telescopi IRTF del Mauna Kea

Els dos equips, coordinats per Andrew Rivkin (Universitat Johns Hopkins, EEUU) i Humberto Campins (Universitat Central de Florida, EEUU), han treballat amb el telescopi infraroig IRTF de l’observatori de Mauna Kea, a Hawai, mitjançant tècniques d’espectroscopia. Es tracta d’un mètode que mesura la longitud d’ona que la llum dels cossos celests reflecteixen a l’incidir sobre ells els rajos del Sol.

Els astrònoms han observat, per exemple, que l’espectre lluminós corresponent a l’aigua (o al gel) es manté estable mentre gira l’asteroide, “pel que es dedueix que l’aigua està repartida per tota la superfície” , conclou Licandro. També sembla confirmat que el gel descobert té una composició molt similar a l’aigua dels oceans terrestres.

El consum de vitamina D ajuda a envellir de forma més saludable

La vitamina D, que es pot trobar en aliments bàsics com la llet i els ous, és l’encarregada de regular el pas de calci als ossos. A més, a major nivell d’aquesta vitamina a l’organisme, més saludable serà l’envelliment del mateix, segons un estudi del Centre d’Envelliment Stich de la Universitat de Wake Forest que s’ha fet públic en el congrés Experimental Biology 2010 que es celebra a Anaheim (Estats Units).

Els investigadors van estudiar la relació entre l’estat de vitamina D i el funcionament físic en un grup de 2.788 individus grans relativament sans que vivien a Memphis i Pittsburgh i tenien edat mitjana de 75 anys.

A l’inici de l’estudi, els investigadors van examinar l’estat de la vitamina D a l’analitzar la 25-hidroxivitamina D en sang de cada persona, un precursor de la vitamina D activada. Amb la mesura inicial i als 2 i 4 anys següents, els investigadors van estimar si aquesta mesura es relacionava amb el funcionament físic.

En particular es van centrar en la rapidesa amb la que caminaven els participants i en com mantenien l’equilibri en posicions progressivament més complicades. Cada participant també va passar per un conjunt de proves per avaluar la seva resistència i força.

Els resultats van mostrar que la gent grans amb els nivells més elevats de 25-hidroxivitamina D tenien un millor funcionament físic. I, encara que el funcionament físic va declinar al llarg de l’estudi, seguia sent significativament superior entre aquells amb els nivells de vitamina D més alts.

Els científics no es van sorprendre al descobrir que, en general, el consum de vitamina D era molt baix en aquest grup de gent gran sans. De fet, més del 90% d’ells consumia menys vitamina D de la recomanada i molts utilitzaven suplements dietètics.

Vitamina D

És una prohormona, pel que no té activitat per si mateixa, però sí si es converteix en hormona activa, la 1,25 hidroxicolecalciferol (calcitriol) a través d’un mecanisme de síntesi molt regulat. La producció de vitamina D a la naturalesa, requereix la presència de rajos UV.

La vitamina D és l’encarregada de regular el caci als ossos, per això si la vitamina D falta, aquest pas no es produeix i els ossos comencen a debilitar-se i a corbar-se produint malformacions irreversibles com ara el raquitisme, malaltia que afecta especialment als nens.

La vitamina D representa un paper important en el manteniment d’òrgans i sistemes a través de diverses funcions, com ara:

- Regulació dels nivells de calci i fòsfor en sang

- Promovent l’absorció intestinal dels mateixos a partir dels aliments

- Reabsorció renal

Amb això contribueix a la formació i mineralització òssia, sent especial per al desenvolupament de l’esquelet.

També inhibeix la secreció de la parathormona (PTH) des de la glàndula paratiroides.

La deficiència de Vitamina D, pot resultar del consum d’una dieta no equilibrada, una inadequada exposició solar, desordres que limitin la seva absorció, o condicions que limitin la conversió de vitamina D en metabòlits actrius, com ara alteracions en el fetge o ronyó.

Sembla ser que les persones amb nivells elevats d’aquesta vitamina tenen telòmers més llargs que les persones amb menys quantitat. La longitud dels telòmers s’associa a l’estat d’envelliment real, quant més llargs siguin els telòmers més “jove” biològicament es manté l’organisme. De manera que es suggereix consumir una dieta amb dosis suficients de vitamina D, en quant a l’exposició al Sol.

Fumar podria estar en els gens

L'hàbit de fumar i l'adicció al tabac podria ser culpa dels gens, almenys en part. Desprès de realitzar tres estudis, publicats per la revista 'Nature Genetics', els investigadors van associar diverses variacions genètiques amb aquesta costum i amb l'augment del risc de patir càncer de pulmó.

Els científics van descobrir, desprès d'estudiar el genoma de 140.000 fumadors i no fumadors, que una variant del còdig genètic del cromosoma 11 estava associada amb l'inici del tabaquisme i que una altra modificació, aquesta en el cromosoma 9, estava relacionada amb la capacitat de deixar-ho.

A més d'aquestes conclusions, l'equip dels deCODE Genetics, de Reykjavik, Islàndia, va detectar que les persones amb variacions en els gens del cromosoma 8 i 19 eren més propenses a consumir més cigarretes i presentaven un risc major de patir càncer de pulmó, malaltia associada al tabaquisme.

Els estudis recolzen així la teoria de que fumar no depèn només de la voluntat d'una persona, sinó que la genètica influeix en quant es fuma i en la capacitat d'un individu d'abandonar aquesta adicció.

Amb aquesta investigació els científics volen ajudar al desenvolupament de millors tractaments per deixar de fumar i convèncer a la població de que aquest hàbit poc saludable és molt més perjudicial i perillòs per a certes persones, encara que reconeixen que encara fan falta més estudis per a que aquest descobriment sigui definitiu i es tradueixin en beneficis per a la societat.

La vacuna contra la malària està "més a prop que mai"

La malaltia mata a 850.000 persones l'any

Hi ha esperances per acabar amb la malària. Des del Centre d'Investigació en Salut Internacional de Barcelona (CRESIB), on es treballa en la seva vacuna, la doctora Carlota Dabaño ha assegurat que aquesta "està més a prop que mai". Ahir es va celebrar el Dia Mundial d'aquesta malaltia.
L'antídot ja s'ha probat en nens africans (el 91% dels casos es produeixen en aquest continent) i s'ha constatat que pot oferir una protecció de fins al 60%.

Consciència diluïda

Tot i així, per a Dabaño, el que la malaltia s'associi a Àfrica fa "difícil" concienciar a les societats desenvolupades, que tendeixen a veure la malària com "algo llunyà, que no afecta al dia a dia". A pesar d'aquest obstacle, els últims anys han sigut productius, gràcies a l'aliança d'UNICEF i Roll Back Malaria (Fer enrere a la malària). La financiació s'ha multiplicat per cinc, a l'igual que la producció de mosquiteres, que, impregnades amb insecticida, s'ha convertit en un remei senzill però eficaç. A elles s'ha d'afegir els fàrmacs basats en artemisines (ACT), enfront els quals Dabaño és precavida, doncs en algun moment poden "mostrar resistència".
La malària segueix matant a 850.000 persones a l'any, segons UNICEF. Entre 2004 i 2009 es van registrar 250.000 víctimes menys i els nous casos han passat de 350 milions a 250 milions.
Però des de Metges Sense Fronteres (MSF) es denúncia que la malària segueixi sent la principal causa de mort dels nens menors de cinc anys a l'Àfrica subsahariana, sobretot amb els importants avenços que s'han produït recentment en la investigació de la malaltia.
Per a MSF ni tan sols és difícil de diagnosticar, doncs hi ha proves que, amb una gota de sang, dóna un resultat fiable en 15 minuts. Per això també critíquen que molts pacients siguin tractats amb ACT sense haver verificat primer si la causa de la seva febre és la malària.

Patologia

La malaltia pot ser causada per una o diverses de les diferents espècies de Plasmodium. Els vectors d'aquesta malaltia són diverses espècies del gènere Anopheles. Com se sap, tan sols les femelles dels mosquits són les que s'alimenten de sang per poder madurar els ous, i per tant els mascles no piquen i no poden transmetre malalties ja que únicament s'alumenten de nèctar i sucs vegetals.
La malària produeix febre alta (40ºC), calfreds, sudoració i mal de cap. Els episodis de febre i calfreds acostumen a produir-se just quan els glòbuls vermells estàn sota la pressió del paràsits que es multipliquen a dins seu, i s'alternen amb episodis asimptomàtics, aproximadament cada dos dies. La destrucció dels glòbuls vermells produeix anèmia. Si el pacient no reb tractament pot morir. Però si supera la fase aguda, es poden produïr recaigudes cada 3 o 4 setmanes.

Descoberts sis plantetes extrasolars que orbiten en sentit ‘equivocat’

Un equip d’astrònoms ha descobert sis planetes extrasolars, més enllà del nostre sistema solar, que desafien els coneixements actuals en astronomia perquè circulen en sentit contrari a la rotació de la seva estrella. Si el seu sol gira cap a un sentit, ells giren cap a l’altre.

L’estudi, desenvolupat per astrònoms suïssos, s’ha presentat a la reunió nacional d’astronomia de la Royal Society britànica, que es va celebrar a Glasgow (Escòcia). L’Observatori Europeu Austral va informar del descobriment en un comunicat.

Així funciona en el nostre sistema

Fins ara es creia que tots els planetes es formaven a partir d’un disc composat de gas i pols, conegut com protoplanetari, que gira al voltant d’una estrella en el seu mateix sentit. Així es pensava, perquè entre altres aspectes, és així com funciona en el Sistema Solar.

Tot va començar quan els investigadors, participants en el projecte WASP que busca automàticament exoplanetes, van detectar nou cossos llunyans gràcies al sistema de trànsits: van saber de la seva existència perquè, vist des de la Terra, el seu moviment orbital bloqueja temporalment la llum a la superfície de l’estrella mare. Es com si els planetes generessin eclipses al seu sol.

Sorprenent moviment retrògrad

Amb posterioritat van decidir analitzar-los juntament amb altres 27 plantes ja coneguts amb anterioritat. I la seva sorpresa va ser doble. Per una part, van descobrir que més de la meitat dels Júpiters calents (exoplanetes de gran massa que orbiten molt a prop del seus sols) tenen òrbites que no es mouen en la línia de l’eix de rotació de les seves estrelles mare. Per altra banda, de forma més sorprenent, van descobrir que sis dels exoplanetes, inclosos dos dels recentment descoberts, tenen un “moviment retrògrad”, és a dir, orbiten en la direcció “equivocada”.

Bomba científica

“És una veritable bomba que estem llençant en el camp dels exoplanetes”, va dir Amaury Triaud, estudiant de doctorat de l’Observatori de Ginebra que, juntament amb Andrew Cameron i Didier Queloz, dur a terme el treball d’observació.

Hipòtesi alternativa

Per explicar el moviment retrògrad dels nous exoplanetes, “una hipòtesi alternativa suggereix que la proximitat dels Júpiters calents a les seves estrelles no sigui a causa de les interaccions amb el disc de pols, sinó a un procés evolutiu més lent que implica un tira i afluixa gravitacional amb estrelles o planetes companys més distants, durant cients de milions d’anys”. Desprès de que aquestes perturbacions hagin empès a l’exoplaneta gegant a adoptar una òrbita inclinada i allargada, la fricció associada a les forces de marea fa que perdi energia cada cop que passa a prop de l’estrella. “Finalment podria quedar assentat en una òrbita quasi circular, a prop a l’estrella, però amb una inclinació aleatòria”.

El WASP (Wide Angle Search for Planets) està composat per dos observatoris robòtics situats a l’illa de La Palma (Canàries) i a Sud-àfrica, cada un dels quals consisteix en buit càmeres de gran angular que simultània i contínuament monitoritza el cel per a la detecció de trànsits planetaris. Les càmeres WASP s’operen per un consoci en el que participen l’Institut d’Astrofísica de Canàries i les universitats britàniques de Keele, Leicester i Saint Andrews, entre altres centres. Les troballes es van confirmar desprès amb els telescopis de l’ESO a l’observatori de La Silla (Xile).

Mireu-vos la font d'on ho he tret que hi ha fotos i un video! Aquí