Reflexió

Fa dies que no publico res al bloc, i es que la vida dóna voltes que ni te n'adones, i he estat ocupada pensant què fer amb la meva vida. Què m'agrada? A què em vull dedicar? En què puc ser feliç? Que al capdavall, per a mi, és el més important. Treballar i que ni te n'adonis que estàs treballant. I a mi això se m'havia acabat. Toca donar una volta de rosca.

D'altra banda, havia pensat de donar-li, també, una volta al bloc. La ciència és important, sí, i és important que la gent conegui la feina que s'està fent en investigació, tant a Espanya com a la resta del món. Fer difusió.

Però últimament, com tots sabem, el món està canviant moltíssim. Les nostres vides difícilment són iguals a quan eren fa 4 anys, i les nostres expectatives, potser encara que siguin les mateixes, som conscients que potser que ens costi una mica més de complir. 

Per tant, crec que ara mateix el que necessito és un espai de reflexió. Crec que tots el necessitem. Amb tot el que està passant, si prima de risc a l'alça, que si la borsa baixa, retallades, suspensió de pagaments, la sanitat col·lapsada, l'educació pels terres.... Ja n'hi ha prou de parlar, és el moment de reflexionar. Per què s'ha arribat a aquest punt? i el més important: Què em de fer NOSALTRES per a solucionar-ho?. Tots pensarem que els que s'han d'encarregar de la situació són els polítics, que són ells els que ens han portat a aquesta situació (entre altres personatges). Però pel moment, els afectats han sigut els treballadors, els que realment estem fent que el país tiri endavant. Quants polítics s'han quedat sense feina?. Quants s'han abaixat els sous astronòmics?. Quants han demanat perdó per haver fet malament la seva feina? A qui han demanat responsabilitats? Gent... ja n'hi ha prou que ens prenguin el pèl, ja n'hi ha prou d'esperar que siguin ells els que ens treguin d'aquesta situació, ja n'hi ha prou del "ja ens en sortirem". NO ENS EN SORTIREM. Si nosaltres, els treballadors, que som els realment afectats en aquesta crisi, no ens movem, no ens en sortirem.

Per això demano, no pel meu bé, no pel bé de del món. És pel bé de cadascú de nosaltres, de la nostra família, dels nostres amics... és pel bé de tots els que estimem, que ens hem de mobilitzar!. 

Perquè això no ha fet res més que començar, mentre els polítics vegin que la societat no es mou, seguiran fent de les seves.

No siguem mandrosos! Aixequem-nos! Cridem! Lluitem! Indignem-nos! Perquè estem en els nostre dret! Perquè, potser no encara, però arribarà un dia, que la gent no tindrà més a perdre. No deixem que arribin fins aquest punt, no deixem que destrossin tot el que la gent va aconseguir en el seu moment.

Jo ja m'he cansat d'estar asseguda, veient com són els altres que lluiten pels meus drets, com estan uns quants lluitat pel bé de tothom. No siguem com ells. No mirem només per nosaltres. Mirem per a tots, perquè només quan estiguem units podrem canviar les coses.

Per això us diré una frase que em va dir un amic meu fa uns dies, i la veritat que em va agradar i es que "les cadenes només es senten quan un camina". Aixequeu-vos, camineu i notareu que vosaltres també esteu encadenats.