Dues persones paralitzades aconsegueixen moure un braç artificial amb el cervell

Informació extreta de El País que m'ha deixat absolutament sorpresa!! Increïble el que es pot arribar a fer amb la tecnologia!

La integració entre l'ésser humà i les màquines continua donant els seus fruits. L'últim és el de dues persones que després d'haver passat anys paralitzades, han aconseguit beure per elles mateixes amb l'ajuda d'un braç artificial que han pogut moure elles mateixes amb el seu cervell. 

La idea, es veu, que porta anys sent perfeccionada, si les transmissions del cervell són elèctriques, s'han de poder traduir a una màquina. I en aquesta línia d'investigació està el treball que ara s'ha presentat. L'objectiu general del treball és generar una connexió entre el  cervell i l'ordenador.

El dispositiu consisteix en un sensor de la mida d'una petita pastilla que s'insereix en el còrtex motor del cervell del voluntari, que és concretament, la zona que controla els moviments. Aquest receptor conté un centenar de petits elèctrodes (de la mida d'un capil·lar!) que capten les senyals elèctriques que produeix el cervell. Aquesta informació es trasllada fins a un receptor d'un programa que ho tradueix per a ordres d'un braç artificial. D'aquesta manera han aconseguit que els voluntaris poguessin agafar una ampolla i portar-se-la a la boca. 

Els beneficiaris han sigut una dona de 58 anys, paralitzada per un ictus cerebral l'any 1996, i un home de 66, en la mateixa condició des de l'any 2006. Els dos van tenir que passa per un dur procés d'entrenament, fins que van aprendre a pensar de manera que el dispositiu entengués les ordres i fos capaç de traduir-les.

Aquest projecte que s'anomena Braingate (cervell-porta) no és nou. Va començar l'any 2004 i va ser producte d'altres treballs com els que ja van permetre que persones moguessin un cursor d'un ordenador amb el cervell (l'any 1998). La diferència és que ara es tracta de moviments molt més complexos i en tres dimensions, enfront d'un moviment en dos dimensions.

El procés d'aprenentatge i el preu fan que sigui un sistema poc aplicable d'una manera generalitzada. Cadascú dels voluntaris va necessitar mesos d'entrenament i un expert que calibrés la màquina segons els seus requeriments. 

Una altra limitació, en persones amb infart cerebral com les que han participat en l'assaig, es que part del còrtex als que els hi connecten els elèctrodes ha d'estar sa i ser capaç de processar els pensaments dels voluntaris. En altres casos, com els lesionats medul·lars, pot ser més fàcil, ja que la seva immobilitat no ve donada pel cervell.

Pel que s'ha vist fins ara, el sistema té innumerable aplicacions, però els mateixos autors admeten que no és la solució definitiva per a les persones paralitzades. En aquest cas, el que s'està intentant, és connectar les senyals que són capaços de produir, sigui a nivell de nervi o de cervell, amb els músculs corresponents. Així s'evitaria dependre de dispositius com un braç artificial.