La incidència de la sífilis i la tuberculosi està experimentant un “increment important” durant els últims anys en els països desenvolupats, segons van concloure els experts reunits en el cicle ‘Des de la Memòria: Història, Medicina i Ciència en temps de...’, organitzat a Madrid per la Fundació de Ciències de la Salut (FCS).
“S’ha dit de la clamidia que és la malaltia silenciosa, però pot dir-se el mateix de la sífilis, doncs els seus símptomes, passats els estadis inicials, poden tardar en aparèixer fins 20 anys desprès del contagi”, va senyalar el catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de Granada, Guillermo Olagüe de Ros.
Respecte a la visió estigmatitzadora d’aquesta malaltia, és de destacar la imatge de la “culpabilitat” de la dona enfront a la innocència de l’home com a norma entre els segles XVI i XIX. “Aquesta situació es va veure considerablement empitjorada pel predomini d’una legislació molt repressiva i vexatòria amb la dona tot aquest temps”, va comentar aquest expert.
“A això s’hauria d’unir les repercussions bioètiques de l’abundant experimentació amb humans que va tenir lloc durant el segle XX sense consentiment dels afectats, sobre tot als Estats Units”, va afegir.
En contrast amb la visió “estigmatitzadora” donada pel professor Olagüe de Ros de la sífilis, l’escriptor Ignacio Martínez de Pisón va parlar del “prestigi social” de la tuberculosi, una malaltia que va fer especial mal en el col·lectiu d’artistes durant el segle XVIII i principis del XIX.
“Estar malalt era maco i inclòs desitjable”, va assegurar Martínez. No obstant, “aquest vestigi romàntic va desaparèixer quan es va descobrir el bacil causant de la malaltia” va apuntar. En aquest sentit, escriptors tant importants com Gustavo Adolfo Béquer, les germanes Brontë, Miguel Hernández, Frank Kafka, George Orwell, Jaime Gil de Biedma, Edgar Alan Poe o Antonio Machado van patir la malaltia o la van viure d’aprop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada